sense-sostre

Sense sostre, sense res

Fa molts anys, quan a l’estiu agafàvem la motxilla i anàvem “de campament”, sempre hi havia algú a qui, en una mostra de la valentia que se suposava que havíem de tenir, se li acudia: “Aquesta nit, podríem fer bivac!” L’excitació era màxima i qui més qui menys, amb autèntica il·lusió o amb dissimulada resignació, s’hi avenia. A l’hora de la veritat, però, tota la tropa de preadolescents descobria que era millor dormir sota cobert –encara que fos en una miserable tenda de campanya– i anava desfilant. Més enllà del romanticisme de dormir sota els estels, tothom estava d’acord que era més agradable fer-ho sota la protecció del sostre de la que per uns quants dies era la nostra llar.

A finals de l’hivern passat –després de mesos de preguntes, reclamacions i diverses respostes del tipus “ho estem mirant”, “ja us ho farem arribar” i similars (un autèntic laberint, per a un regidor novell!)–, vam aconseguir tenir a les mans el “Pla d’actuació per a la prevenció de l’onada de fred per a persones que viuen al carrer”, un document que preveu l’acollida de persones que viuen al carrer en uns mòduls instal·lats al pati de l’hospital de Sant Antoni “quan es prevegi que les temperatures siguin molt baixes i de manera sostinguda, almenys 3 o 4 dies seguits o bé hi hagi previsió de nevades/glaçades”. I és clar, a la nostra ciutat, aquestes condicions només es produeixen molt de tant en tant, potser un cop cada 3 o 4 anys. És per això que, tal com informava el Govern en l’informe sobre el desenvolupament del “Pla de xoc d’emergència social 2016”, l’allotjament provisional per a persones sense sostre “no s’ha tingut que posar (sic) en marxa”.

Sigui quin sigui el concepte que cadascú pugui tenir del que són “temperatures baixes”, és evident que dormir al carrer (o, en el millor dels casos, en un caixer automàtic) no és gaire agradable, faci fred o faci calor, sigui estiu o sigui hivern. O potser hauríem de dir, per ser exactes, que el que no és agradable –ni acceptable!– és haver-ho de fer.

I quin és el resultat, de tot plegat? Tenim un equipament –encara que sigui molt modest– i tenim gent dormint al ras però, com que no fa prou fred (?), preferim que aquestes persones continuïn al carrer i que els mòduls de Sant Antoni restin immaculats. No anem bé, si aquesta és la protecció que podem oferir a qui més la necessita. Això sí, quan hem presentat una moció per mirar d’eliminar el contrasentit que representa disposar d’un equipament i imposar uns criteris d’utilització que el fan inútil, el Govern ens ha dit allò tan conegut del “estamos trabajando en ello”. A veure si és veritat. Tot i que som descreguts de mena, mirarem de posar-hi fe.

La gent que viu al carrer –els anomenats “sense sostre”– són, segurament, els més oblidats entre els oblidats, els més exclosos entre els exclosos. Acostumen a acumular problemàtiques molt diverses i no és senzill entendre els camins que els han portat a la situació que viuen ni, encara menys, oferir-los un camí per sortir-ne. Respectant a cada moment la seva lliure elecció, cal que des de l’administració se’ls pugui oferir ajuda; i és imprescindible una figura que, amb el temps, aconsegueixi crear una relació de confiança que faciliti que aquesta ajuda els sigui útil de veritat. Després de mesos de feina intensa i efectiva d’una educadora social contractada temporalment, ens diuen que ara mateix és la Policia Local l’encarregada de fer un mínim seguiment de totes aquestes persones. Malauradament, és molt possible que aquest seguiment es limiti a fer-los fora dels caixers automàtics abans de les vuit del matí. Si això és així, ni se’n sortirà aquest col·lectiu ni ens en sortirem nosaltres, com a societat que es fa dir avançada.

Que algú hagi de dormir estirat en un banc, sota els estels, o a terra, al costat d’un caixer automàtic –en aquesta mena de bivac preceptiu i inacabable–, ni és divertit ni en té res, de romàntic. És, només, un altre dels símptomes d’una societat malalta.

1Comenta-ho!
  • dimas
    Publicat a les 10:53h, 23 setembre Respon

    esto es caótico un alimento básico y una mano de amigo ese es el mejor remedio

Deixa el teu comentari