article-j.aibar_juny

Referèndum per a la independència: Una de les estacions de la via catalana al socialisme

“Marx va dir que les revolucions són les locomotores de la història. Però tal vegada les coses siguin diferents. Potser les revolucions siguin l’acte mitjançant el qual, la humanitat que viatja en aquest tren acciona els frens d’emergència”

Walter Benjamin 

“Des de  Shakespeare als nostres dies, passant per Marx, el talp és la metàfora d’allò que avança obstinadament, de les resistències subterránies i de les irrupcions sobtades i moltes vegades inesperades. Cavant amb paciència les seves galeries en el fosc gruix  de la història, en ocasions sorgeix a plena llum, en el llampec solar d’un esdeveniment. Ell encarna el rebuig a resignar-se a la idea que la historia estigui arribant a la seva fi.” 

Daniel Bensaïd.

La història que patim és la del capitalisme neoliberal, patriarcal, ecocida i configurador de subjectivitats alienades; un capitalisme vehiculat mitjançant estats amb dèficits democràtics que freguen el feixisme i alhora esperonen la confrontació de civilitzacions… Aquesta no pot ésser de cap de les maneres una “història” benvinguda; seria suïcida deixar-nos conduir per una locomotora pertorbada que ens mena directament a l’abisme i la seva revolució a la barbàrie. Per a qualsevol esquerra transformadora és peremptori concentrar els esforços per accionar amb tota la contundència possible els frens d’emergència, resistir i anar forjant una altra “història” que representi la negació del present, i amb ella, pensar de nou la revolució, dissenyar locomotores més assenyades, construir noves vies per arribar a destinacions molt més satisfactòries.

El fil roig que guia la història de l’esquerra s’ha nodrit de múltiples fonts: des del marxisme (o millor dit els marxismes), al pensament llibertari, les ciències crítiques, passant per les aportacions de cadascun dels moviments socials que han anat sorgint de les múltiples contradiccions que genera el mateix capitalisme (feminisme, ecologisme, interculturalisme, alliberaments nacionals…); creant així un univers teòric plural amb concrecions pràctiques i organitzatives diverses però amb un denominador comú:  l’anticapitalisme, el rebuig a l’explotació de les persones.

Amb aquest equipatge, l’esquerra independentista (E.I.) ha anat fonamentant resistències que només li permetien una certa presència a nivell municipal, una encara més migrada representació al parlament autonòmic i una tímida incidència en els moviments socials.  Evidentment, és una banalitat afirmar que no té l’hegemonia política perquè els potents vents de la història present són adversos al seu discurs radicalment rupturista; la locomotora neoliberal ho segueix arrasant tot, però vivim temps accelerats d’esclat de contradiccions, temps de paradoxes on res no és immutable i on encara no s’ha acabat de dir l’última paraula. L’E.I., malgrat la seva actual migradesa política, potser pot contribuir més del que sembla a capgirar la situació tot aportant el seu bagatge conceptual i ideològic, perquè en el laberint en què ens movem són dues les contradiccions més potents: la crisi del sistema capitalista envers de les reivindicacions populars i la crisi política del Règim de 1978 davant de la reivindicació d’independència. Si algun actor polític pot argumentar en aquests moments sobre alliberament nacional i social, entre independència i socialisme, és sens dubte l’E.I.

El capital, mitjançant els seus instruments autonòmics, estatals, Unió Europea, F.M.I., B.M., etc. ha estat capaç de quasi desmantellar l’estat del benestar i, paral·lelament, d’augmentar la seva taxa de benefici a costa d’unes classes populars depauperades i d’unes classes mitjanes en procés de proletarització. La reestructuració capitalista és tràgicament contundent, però aquesta brutal escomesa tampoc no li surt gratuïta i els costos sorgeixen, com no podia ser d’altra manera, en forma de  revolta social i crisi política (malgrat els escarafalls i les excomunions postmodernes, segueix vigent la vella sentència que declara la història de la humanitat com la historia de la lluita de classes). La contestació, com tampoc podia ser d’una altra manera, es concreta amb trets diferencials en funció de la formació social on es materialitza. I ja hi som!: el mag de la història es treu del barret la idiosincràsia catalana, el vell talp posa sobre la taula un moviment de masses desconegut fins aleshores, reivindicant tossudament la independència i el seu instrument  -un referèndum que la faci possible-; un clam que agafa amb els pixats al ventre tots els agents polítics, inclosa a la pròpia E.I. És clar que la forta crisi socioeconòmica no és l’únic factor que explica el procés català, però la seva dimensió no es pot entendre sense tenir present aquella,  accentuant i empenyent altres condicionants com la fallida del règim del 78,  l’esclat de la corrupció generalitzada dels vells partits polítics, el fort procés de deslegitimació  de les institucions, la dinàmica perversa de la judicialització de la justícia, la sentència de mort de l’autonomisme amb les retallades de l’Estatut, l’absència d’uns minims de sensibilitat territorial -com tampoc la té a nivell social-  per part de l’Estat quan es tracta d’inversions pressupostàries…

La independència ha esdevingut una possisble porta de sortida  de la crisi per a un gruix important de la població catalana, i el referèndum la clau  per a obrir-la. És del tot evident que  l’Estat mai no regalarà aquesta “clau”; utilitza tot el poder coercitiu de què disposa -clavegueram inclòs – per evitar-ho i en paral·lel s’activen múltiples tripijocs negociadors per desactivar l’embranzida independentista, neutralitzar-la amb promeses d’un neoautonomisme amb  millors competències o aparcant-la en una via morta d’un etern procesisme on mori d’inanició. Aconseguir el referèndum suposarà inevitablement nivells més grans de trangressió institucional i de mobilització ciutadana i l’E.I. ja està realitzant un paper meritori empenyent el procés, reivindicant una data imminent, una pregunta concreta, forçant concrecions pressupostàries… però no és  suficient davant les dimensions del repte.

El referèndum per la independència encara s’ha d’arrabassar a l’Estat i, un cop imposat,  guanyar-lo;  la qual cosa suposa  majories socials -i més al carrer que a les institucions- que ho facin possible i, sobretot, un rearmament ideològic que les vertebrin. La confrontació pel discurs serà intensa, ens cal construir-lo, fer-lo hegemònic, contrarestar conceptes reaccionaris, recuperar i fer extensius els significants i significats que ens permeten elaborar un relat alliberador, i en aquests moments  el de la“independència” és el moll de l’ós de la confrontació històrica que vivim i el punt neuràlgic en què ens hi juguem estacions, tipus de locomotora i la mateixa direcció de les vies que esmentàvem al principi. “Independència”, com “nació”, són mots amb un fort contingut simbòlic, la seva significació pot ser múltiple però el rellevant és la classe social que els instrumentalitza i els interessos que defensa. No pot ser vista des d’un punt de vista essencialista, historicista, identitari, xenòfob, excloent, recanvi d’urgència per mantenir els eterns grups privilegiats; no pot conduir a una estació fantasma final de trajecte que perpetua en el fons el model socioeconòmic vigent.

L’E.I. ha de fer extensiu un nou paradigma: la República Catalana no és una finalitat en ella mateixa; sorgirà com a resultat de la confrontació de les classes populars amb un model d’explotació, i amb ella no es dirimirà una simple qüestió territorial sinó la possibilitat d’una alternativa social, perquè independència vol dir estat propi, l’estat és un instrument de poder i el poder popular només té sentit si té com a perspectiva abolir el seu antagonista, el capital. De poca cosa serveix la independència si no és una eina de transformació ecosocial, si no s’insereix en un projecte d’emancipació col·lectiva, d’alliberament contra tot tipus d’exclusió. En la conjuntura actual, el referèndum per a la independència és una estació cabdal, ara bé, només  pot aconseguir vàlua a partir de la connexió amb les estacions que van creant les lluites dels moviments socials. I així, beneficiant-se de la sinèrgia global, formar una atapeïda xarxa per on pugui circular el vell talp cada cop amb més velocitat transformadora.

La independència, o és un parany més de la vella història de la inhumanitat, o obre una via  al socialisme i, amb ell, a una història esperançadora.

Jaume Aibar i Riba

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari