article-rosa

Les Ties de la Guerra

Tia, que parlaré de tu, i així explicaré què va passar, a Ribes i Vilanova, fa uns quants anys, perquè no es perdi, com es perden els records, els trossets de paper en alguna butxaca amb idees pensades en dos segons.

La meva tia és la meva i una persona que, com tantes, conviuen amb la diferència d’haver viscut la Guerra Civil i les penúries dels pobles i l’avui.  Amb ella, escoltes  la gana sentida i racionada per la seva mare: d’una arengada compartida entre quatre, deixant el llom per al pare i el cap a la mare; a la petita, l’altra part del llom;i a ella, xarrupar la cua. La seva mare, en moments de misèria i cansament, li llançava a crits i a cops que, si s’hagués mort en néixer, com tantes, no s’hauria hagut de casar per segona vegada, amb aquell que les “autoritats” del poble li van buscar. Un algú que demanava una dona perquè llavors, al poble, si no, no estaves “arreglat”. La seva mare, que marxava al camp a espigolar i a netejar, a sol i serena, deixant la seva filla de quatre anys al càrrec de la gran, de nou; i aquesta s’encarregava de portar-la, d’alimentar-la amb sopa de pa i sucre i que li embolicava amb tovalloles les cametes, per sota els jerseis de llana o de fil. I que, quan hi havia crits a casa, la Tia marxava a la muntanya a buscar: herbes, farigola, cireres de pastor, ametlles i garrofes per entretenir-se i tornar a casa a treballar amb tot el que li deien, sense escola ni jocs. I de quan als seus tretze anys va marxar a servir a les cases de Vilanova, sola, amb un farcellet fet de diari i havent-li dit que marxava per no tenir tanta gana i tants crits.  Ella va néixer el 1930 a Sant Pere de Ribes, ara en té 87.

Ahir, a l’habitació de Sant Antoni, no només era ella, n’érem uns quants: tres de la seva quinta i les meves filles i jo. I, empesos per la Tia, van explicar quines eren les racions, barres de quart o de rodó, tot a repartir. De com és fotut passar gana i com es malgasta quan es té tot, sense donar-hi cap valor, avui. Un solta un “els aniria bé saber i passar per això” i un seguit de “no, millor que no, va ser molt dur, molt dur”.  De la gana es va passar a les sogres de cadascuna, curiosa associació. O no tan curiosa. Eren temps difícils per a alguns, no per a tots, i sobreviure implicava nutrients i poder, bàsicament. I d’això, les famílies en tenien la lliçó molt, molt apresa. El jornal  l’administrava la sogra, en la majoria dels casos. Ella, que també havia estat alliçonada en el seu temps. I així tiraríem endavant i trobaríem dogmes i fes, autoritats i bufetades, terror i càstigs, soledat i fantasies.

La Tia és especialment dura amb la seva mare, la Pepeta, i amb ella, pel que recorda de les dues. I jo, que em sento dir, de tant en tant, defensant-la: “Et demanava que fessis el que feia ella.” Que difícil que havia de ser treballar al camp, tenir dues filles i un Salvador omès i de qui, en el relat de lluita i de gana, sabem que té el llom de l’arengada.

Tot amb tot, les dues adolescents que ens acompanyen miren insistentment els seus mòbils. Saben i no volen. Ja han escoltat i ara minimitzen pantalla. “Es massa dur”, les excusa, rient, la meva Tia.

¡Qué importa si cumplo cincuenta, sesenta o más!

Pues lo que importa: ¡es la edad que siento!

Tengo los años que necesito para vivir libre y sin miedos.

Para seguir sin temor por el sendero,

pues llevo conmigo la experiencia adquirida

y la fuerza de mis anhelos

José Saramago

Rosa Soler i Vendrell

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari