‘El model de ciutat feminista al qual aspirem és aquell espai on les complicitats passen per davant de la competitivat’

Entrevsita-bullanga_bona

 

Bullanga Feminista és un grup feminista, actualment format per dones entre 25 i 35 anys que pretén oferir visibilitat a aquesta lluita a la capital del Garraf. Aquest col·lectiu sorgeix un any abans de la constitució del Casal de Dones de Vilanova i la Geltrú, el 2013.

 

 

  1. Com us organitzeu i amb quins paràmetres desenvolupeu les vostres accions i activitats?

 

En un inici vam crear una xarxa de dones en un grup de Facebook, i n’érem una vintena. A mesura que va passar el temps, algunes de les membres han triat altres camins i han marxat de la ciutat, motiu pel qual el nombre de dones actives ha anat variant. Com a col·lectiu, funcionem assambleàriament, en dues o tres reunions mensuals. La nostra lluita està enfocada especialment a dotar de visibilitat el feminisme al carrer, ara bé, per raons estratègiques, aquest darrer any hem prioritzat la creació i consolidació del Casal de Dones, com a projecte de referència a la ciutat.

 

  1. Quan parleu de grup de dones, us definiu com a grup no mixt?

           

Sí, aquesta pregunta acostuma a originar debat. I reafirma la idea que les dones som qüestionades en les nostres decisions. Ens reunim només dones perquè tenim la necessitat de crear un espai amable per compartir experiències, debat i posicionaments polítics propis. No només ens empoderem, sinó que descobrim altres veus de nosaltres mateixes que desconeixíem i creem sororitat, és a dir, complicitats entre dones. A la vida quotidiana, la majoria d’espais són mixtes. A ningú li han de molestar, ni qüestionar les nostres necessitats. I titllar-nos d’excloents no ens preocupa en una societat que ens oprimeix, precisament. És senzill d’entendre: a un jove no se li acudiria entrar en un casal d’avis en el dia a dia, malgrat puguem compartir lluites intergeneracionals, com el dret a un habitatge digne, per exemple. Així, aquells homes que tinguin la necessitat de ser aliats del feminisme, sempre poden crear els seus propis espais, i en l’esfera pública, ens trobaran disposades a compartir lluites.

 

  1. És Vilanova i la Geltrú una plaça forta, pel que fa a les aliances i els vincles entre els col·lectius feministes i la resta del moviment associatiu?

 

Creiem que sí. Històricament, Vilanova ha estat una ciutat d’associacions i entitats i això es nota en la voluntat de construir projectes. En el nostre cas, això s’ha traduït en la creació del Casal de Dones, que agrupa diversos col·lectius de dones. Gràcies a això, hem pogut contactar i compartir espais amb diferents grups feministes de la ciutat i hem teixit una xarxa que ens ha permès conèixer diferents realitats i neguits. Hem creat sinergies que ens han empoderat i que són una eina de formació i d’autoconeixement. El model de ciutat feminista al qual aspirem és aquell espai on les complicitats passen per davant de la competitivat. Unides serem més fortes.

 

  1. Sovint heu subratllat críticament que l’esquerra transformadora també necessita un nou vernís ideològic; que no es pot construir cap nova societat si no es compta amb el feminisme, també als casals i les assemblees…

 

El patriarcat poc entén d’esquerres i dretes, de casals i organitzacions. És cert que des de l’esquerra transformadora el discurs i certa voluntat treuen el cap, però sovint són espais en els quals hi cal una mirada cap endins i una profunda reflexió, no n’hi ha prou a dir que som feministes; ens hem de posar les ulleres i, en aquest cas, fer una mirada introspectiva. I el cas és que podem fer-ho paral·lelament a fer accions, treure pancartes i establir lluites. Una cosa no va en detriment de l’altra.

 

El problema de l’esquerra o dels sectors on se suposa que la lluita hi és intrínseca, és que el masclisme queda camuflat i, per tant, es fa més complicat visibilitzar-lo i treballar pel veritable canvi.

 

El discurs feminista sembla que ja estigui assolit per l’esquerra independentista, i cada cop més ens trobem amb casos on s’evidencia que això no és així. En aquests espais sovint som les dones les que patim més aïllament i som més desacreditades perquè dins dels col·lectius mixtes no s’acostuma a legitimar les nostres veus. Això ens provoca un desgast físic i emocional que no només  hauríem de reivindicar les dones. La gestió emocional del conflicte és de vital importància per progressar en projectes de societat. En aquest sentit, pensem que cal molta més formació en feminisme, i una reflexió profunda a nivell individual i col·lectiu. Allò personal és polític i, per tant, no hem de tenir por de fer autocrítica i revisió constant dins del propi moviment.

 

  1. Per quin motiu acostumeu a utilitzar la proclama que el capitalisme és violència? S’han accentuat les violències d’ençà del començament de la crisi?

 

Com diu la jutgessa Francisca Verdejo: “el masclisme és terrorisme”. I el terrorisme és indubtable que és violència. El capitalisme és el sistema que genera, manté i perpetua al patriarcat i el masclisme. Com a sistema econòmic, no es podria sustentar sense oprimir la classe treballadora ni invisibilitzar les tasques domèstiques que, se suposa, les dones han de fer gratuïtament i per amor. Les dones som la fàbrica de la futura mà d’obra a l’empresa i patim una doble violència en els nostres cossos quan se’ns atorga encara avui el rol de guardianes de la llar i assalariades precàriament al mercat laboral.

 

La crisi afecta aquells col·lectius que són més vulnerables. En el cas de les dones (dependents dels marits) i infants (dependents dels pares/mares), la crisi ha fet que hagin de tornar a casa o que no en puguin sortir i que siguin de nou o continuïn depenent dels seus marits, companys… I, per tant, que es vegin lligades a aguantar tot tipus de situacions.

 

  1. Durant els últims mesos, heu combinat els espais de reflexió amb l’acció directa en forma d’actes simbòlics al carrer. Darrerament, els diferents col·lectius que integren el Casal de Dones s’han decidit a organitzar el dia 25 de cada més un acte simbòlic per denunciar la violència masclista…

 

La lluita feminista cal fer-la cada dia. És evident que cadascú té les seves lluites i que, en certa manera, els dies internacionals en què se celebra els Drets dels Infants o la lluita contra el càncer són dies que ens fan recordar que hi ha una problemàtica greu i que hem de lluitar-hi, però no pot ser que ens quedem tranqui-les i satisfetes sortint al carrer el dia 25 de novembre i pensem que amb això n’hi ha prou. Cada dia hi ha milers de dones i infants que pateixen violència; cada any moren en mans d’homes moltes dones pel fet de ser dones i volem fer visible que aquestes morts no poden continuar, que hem de lluitar-hi i que cada dia és 25-N.

 

  1. Amb quins recursos compten els col·lectius feministes de la ciutat? Us trobeu suficientment ajudades per les administracions públiques locals i comarcals?

 

Com a Bullanga, mai no hem necessitat els recursos de les administracions públiques locals i comarcals. No obstant això, com a Casal hem de dir que a l’Ajuntament hi hem trobat una mà estesa en la majoria de casos, i es presta sovint a col·laborar. També és cert, però, que aquest govern municipal sembla que el 8 de març i el 25 de novembre, respecta més la pista de gel i les fires de la ciutat que els dos dies clau en què nosaltres necessitem la plaça de la Vila.

 

  1. Sovint hem vist penjades a les xarxes socials fotografies de carrers de la ciutat mal il·luminats que atempten contra la seguretat de les dones. Quina és la resposta que rebeu en el cas d’aquestes denúncies públiques?

 

És cert que durant un temps vam patir aquesta situació, i que encara les continuem patint en determinades zones de la ciutat. Tot i així, arran d’un parell de piulades, sembla que l’ajuntament s’ha posat les piles i, com a mínim, està mantenint la il·luminació al centre i carrers dels voltants. No obstant això, aquesta és una problemàtica que tenim molt present i que seguirem denunciant sempre que es torni a repetir. No podem permetre sentir-nos insegures a la via pública. Els carrers són nostres.

 

  1. Durant les últimes setmanes –si més no, durant les últimes setmanes amb molta més intensitat- hem estat testimonis dels atacs contra les dones que participen de la política que han rebut insults per la seva manera de pensar o de vestir. Amb quin ànim rebeu aquests comentaris?   

 

Genera ganes d’aixecar el puny.

 

Un puny que ens uneix i que diu que quan en toquen a una, ens toquen a totes.

Un puny que diu que n’estem fartes.

Un puny que diu: “homes feu la vostra lluita, que no és poca”.

Un puny que ens dóna valor, ens fa fortes, ens uneix en la lluita i és imparable.

Contacteu Bullanga Feminista:

Facebook: https://www.facebook.com/Bullanga-Feminista-400235923479513/timeline

Twitter: @Bullangafem

CUP-entrevistes-anteriors