ultradreta

La ultradreta no és l’única sortida dels oprimits, però sí la més egoista dels qui no volen perdre privilegis

Aventuro que la sonora sentència d’Antonio Gramsci que demana contraposar al pessimisme de la intel·ligència l’optimisme de la voluntat guanyarà forces en l’avenir. El pessimisme que s’infereix d’una assenyada anàlisi de la realitat obliga a sumar més muscle a l’equació per tal que no se’ns esgoti l’esperança o, dit d’altra manera, la voluntat, avui dia, és un imperatiu moral –la voluntat d’una vida més justa o, com diria Judith Butler, més mereixedora de ser viscuda per als altres i un mateix. És cert que és més difícil mantenir l’optimisme quan l’opressió i la desigualtat no tenen la font només en els representants polítics d’un país, en els membres de partits artrítics que van apoderar-se de cadires durant la transició o en els nebots del dirigents del régimen, sinó que deriven, de manera cristal·lina, del vot d’una part substancial de la ciutadania legalitzada –la que té el dret de passar per les urnes. També és difícil no caure en el desànim quan, cercant afinitats en les persones progressistes, no ens trobem només amb l’immobilisme sinó també amb la condescendència –en el millor dels casos– i fins amb la crítica rabiüda –en les pitjors ocasions– amb què són tractades les minories actives quan exerceixen d’això, de minories actives, demandant els drets dels qui no en tenen o el manteniment dels recursos públics per als qui els veuen perillar. No dec ser l’única que després d’experiències com el pressing cup, el brèxit, el triomf del no al referèndum per la pau a Colòmbia o l’elecció de Donald Trump, per diversos que hagin estat aquests afers en manifestació i causes, m’hagi sentit enduta pel desassossec.

Els dies són estranys i, per tornar a Gramsci, el món és gran i terrible. En la liquiditat mediàtica de què parlava Bauman, Marine Le Pen és capaç d’afirmar que el seu partit serà deu de llibertat i gairebé citar al dirigent del Partit Comunista italià quan afirma que ja arriba el nou món que haurà de reemplaçar el vell que mor–ometent que en el discurs de l’italià, els partits d’ultradreta confegirien els monstres de l’interludi. Per a Le Pen,després del “despertar” del món anglosaxó en el referendament del brèxiti els resultats de les eleccions presidencials nord-americanes, ha arribat l’hora de l’Europa continental –i és cert que les enquestes li donen raó pronosticant per als futurs comicis un alarmant protagonisme de les formacions polítiques d’extrema dreta reunides el passat cap de setmana a Coblença. (Apunt: no ens enganyem: el vot majoritari en favor del brèxit no respon a la crítica des de l’esquerra a les polítiques exclusionàries de la Unió Europea.). El fet que l’única estratègia política de què s’ha parlat per evitar que partits com Alternativa per Alemanya, la Lliga Nord, el Front Nacional francès o el PVV de Geert Wilders acabin formant part de governs dels països europeus sigui la de posar cordons sanitaris –mitjançant la unió antinatura de la resta de formacions– només és un indicador de la magnitud de la tragèdia.

Algunes veus crítiques posen massa esforç a banalitzar aquests indicadors, i no ens fem cap favor si des de les esquerres assumim que el vot de càstig al fracàs de la socialdemocràcia o el liberalisme anglosaxó ha d’anar per força als feixos de la ultradreta. Hannah Arendt ja parlava de la banalitat del mal referint-se als funcionaris del nacionalsocialisme que no se sentien responsables de les seves accions, atès que només havien acomplert les ordres d’algú altre. Em pregunto si no fem el mateix quan banalitzem el sistema de creences que, sota qualsevol raó, porta a algú a votar una formació que, sap, afectarà els cossos d’altres persones–generalment de les persones que estan en situacions més vulnerables que un mateix. Esparvera com de fàcilment trobem excuses per ser complaents amb els projectes feixistitzants sota el pretext convenient d’afirmar que l’ensorrament de la socialdemocràcia s’està enduent per davant una classe treballadora que ara només té l’opció de sumar-se a projectes excloents, privatitzadors de beneficis i que centren discursos en l’odi a l’altre. Fem servir la pobresa material com a pretext i com a indicador de la innocència davant qualsevol càrrec, fins i tot quan sovint aquesta pobresa és una fantasia dels analistes i dels enfadats, dels qui carreguen precisament contra els qui han estat més explotats que ells mateixos. Com desvelen alguns articles, no van ser les poblacions objectivament més empobrides les úniques que van votar Trump, com tampoc seran els més humils de França, de manera exclusiva –i potser ni tan sols principal–, els qui votaran Le Pen.

Aquí, a la península ibèrica i al Garraf, hi ha col·lectius que encara es diuen antifeixistes perquè tenen clar que les ideologies de l’odi prenen moltes formes, però en cap cas no cerquen la igualtat entre les persones ni abolir les estructures de poder. Aquests dies es rememora la Matança d’Atocha, bon recordatori, i fa uns mesos, el 23 d’abril,  una manifestació mostrava el rebuig cap a la constitució, al Vendrell, de Respeto, una criatura que aplega PxC, España 2000 i PxL, i que revelava en la presentació pública la seva vocació d’integrar-se en xarxa europea amb la participació de l’acte de Tatjana Festerling de Pegida. Més enllà de la ignomínia que aquesta presentació fos permesa, el tema encara és obert per la denúncia del regidor de PxC a El Vendrell, August Armengol, contra alguns dels manifestants.

No és provat que vindrà el temps de les cireres, i en lloc d’això bé ens podríem trobar amb l’Europa  que somnia Geert Wilders, president del PVV holandès. De moment, per bé que les enquestes s’han demostrat menys confiables que els plans de pensions, sembla que els ultres tenen més opcions que les “esquerres reals”.Caldria començar a entrenar la voluntat, per be que potser per primera vegada les Espanyes som l’excepció alegre –o, com diu l’Arantxa Capdevila, aquesta península sempre va tard. Sigui com sigui, potser que deixem d’excusar els qui voten feixista i plantegem una alternativa clara des de l’esquerra a la fractura de les institucions contemporànies.

Núria Araüna i Baró

No hi ha comentaris

Deixa el teu comentari