No toquin res. No prenguin cap decisió que ens hipotequi el futur.

tema_estat-de-la-ciutat

 

Intervenció de la CUP de Vilanova al ple d’estat de la ciutat.

 

En encetar la nostra intervenció, volguérem reiterar que s’ha perdut un cop més l’oportunitat de convertir aquest debat en una autèntica discussió sobre el present i el futur de Vilanova i d’obrir-lo més enllà dels grups polítics representats al Ple. Vam demanar de reunir-nos en un lloc on hi pogués haver més públic, igual que fa quatre anys vam demanar que hi pogués participar algú més, fora dels grups municipals, i que es fes en dissabte. Ni abans ni ara ens hem trobat un govern receptiu a cap canvi. La resposta d’aquest any: “L’Equip de Govern valora celebrar el Ple sobre l’Estat de la Ciutat al Saló de Sessions de la Casa de la Vila.” Participació, en diuen. O potser és la nova governança que prediquen.

Vilanova i la Geltrú és una ciutat socialment malmesa. Ja fa molts anys que patim les conseqüències de l’enèsima crisi capitalista, la que va començar el 2008. La recuperació econòmica de què ens parlen només és un miratge. No hi ha recuperació econòmica, a bona part de les llars vilanovines. Si la crisi va ser una estafa, la recuperació és un eslògan.

Com a indicador positiu, tenim que la taxa d’atur s’ha anat reduint. L’actual 15 per cent d’atur és una xifra que, tot i que s’allunya del pic del 25 per cent dels pitjors anys postcrisi (2012-13), posa en evidència la bossa d’atur estructural que patim a Vilanova. Les franges d’edat més afectades són la de majors de 55 anys, amb atur de llarga durada, en molts casos havent perdut les prestacions per desocupació i pràcticament fora del mercat laboral; i la dels més joves, entre 16 i 25 anys, que, si aconsegueixen treballar, ho fan empalmant contractes molt curts i percebent salaris baixíssims.

La restauració i el turisme són, arreu del Mediterrani occidental, allò que aguanta les economies locals costaneres. A Vilanova i comarca tenim un comerç dinàmic i arrelat molt potent que es combina amb les franquícies i les marques depredadores. La sensació és que el Govern no ha aprofitat tots aquests anys per repensar l’activitat econòmica i s’ha beneficiat de la bombolla turística sense aportar-hi gran cosa, igual que en el seu dia aprofità la bombolla immobiliària, amb uns resultats que coneixem prou bé. El temor és que, quan aquesta bombolla exploti, les conseqüències encara seran pitjors.

Les dades dibuixen una societat desigual: iots de superluxe al costat de persones sense sostre. Tenim gran part del jovent en precari, amb greus dificultats per emancipar-se, amb poques possibilitats de trobar feina i que depèn en excés dels llaços familiars. Quan aquesta xarxa familiar és igualment precària o inestable, trobem tota mena de dificultats que acaben afectant per damunt de tot els infants i les dones. La menor retribució i la desigualtat de renda de les dones, les situacions de llarga desocupació i la precarietat i l’atur juvenil donen peu a una suma de situacions molt difícils, la resolució de les quals hauria de ser la màxima prioritat de totes les institucions i, per tant, també la primera prioritat de l’Ajuntament vilanoví.

Si fa uns anys hi havia molta gent expulsada de casa seva per no poder pagar la hipoteca, avui n’és expulsada per no poder pagar el lloguer. Ens trobem periòdicament iniciatives per ajudar a cobrir les necessitats alimentàries de la població i això desperta la natural generositat i empatia pels nostres iguals, però també ens hauria de suscitar moltes preguntes: Com és que encara estem així, gairebé amb cartes de racionament? Què fem malament perquè tantes persones no tinguin assegurades les necessitats més bàsiques, com són el sostre i el menjar? Aquesta és la pregunta més urgent. Què fem malament i com ho hem d’arreglar perquè ningú no depengui de l’assistencialisme? Encara diríem més, hem de lluitar perquè aquesta no sigui una forma de subsistència i concebre una manera d’organitzar-nos en què les necessitats més bàsiques es donin per descomptades. Les persones han d’estar al centre d’aquesta organització social.

Heus aquí la transformació que reclamem des de molts moviments i col·lectius i també des de la CUP: una cosa tan revolucionària com posar al centre de les relacions socials els éssers humans i el nostre entorn, i no pas els mercats o els beneficis empresarials.

El moment que vivim, a Catalunya, al Mediterrani i al món, és un moment de cruïlla històrica. Aquestes dues tendències –posar les persones al centre de la vida o bé posar-hi els mercats– són dues tendències que s’expressen de formes molt diferents. En general, la diferència que hi ha és entre aquells que volen preservar els seus privilegis, molt sovint de forma autoritària, i aquells que volen derrocar-los; entre aquells que volen conservar l’statu quo i aquells que volen posar fi a un repartiment injust i desigual de la riquesa. Com dèiem, això s’expressa de formes diferents en funció de les circumstàncies concretes i té ramificacions que van des de les grans qüestions mediambientals fins a les petites lluites quotidianes.

Traslladat el dilema a la nostra realitat, per un cantó tenim una Vilanova que funciona, que es mou, que és socialment transformadora i dinàmica; i, per l’altre cantó, tenim una Vilanova immobilista i conservadora, que té por dels canvis i s’aferra al “sempre s’ha fet així”. Segur que els sona. Es tracta sobretot d’una divisió que té a veure amb l’actitud: la força transformadora pot venir d’entitats tradicionals i de moviments formats per gent gran; i les forces conservadores poden venir de joves militants de partits autoanomenats socialistes, demòcrates o populars. L’inconformisme no és patrimoni de ningú i es reparteix sense discriminacions.

La bona notícia és que la Vilanova activa i dinàmica s’està imposant.

Aquesta Vilanova que surt al carrer quan es tracta de defensar la cultura popular, que deixa clar que la ciutat pot celebrar els concerts i els festivals que vulgui, i que és el conjunt de vilanovins i vilanovines, i no pas un jutge, qui decideix els actes culturals que organitza i com ha de conviure l’oci amb el descans; la Vilanova que s’organitza per fer demandes clares i concretes a favor de tota la ciutadania, com ara que es redueixin les emissions de gasos contaminants o que es mantinguin els compromisos de mobilitat; la que marca una ratlla i diu no a les agressions sexuals, als feminicidis i a la desigualtat de gènere; la Vilanova que atura els desnonaments i ocupa, si cal, perquè cap família no dormi al ras; la que es posa en peu de lluita per conservar la feina dels seus companys i companyes; la que defensa el seu jovent quan pateix una repressió injustificada per protestar contra el sistema criminal que ens governa; la Vilanova que també sap sortir al carrer per gaudir i relacionar-se lliurement i ho fa a través de festes inclusives i populars, erigint-se no en espectadora sinó en protagonista; la que es mobilitza per acollir persones refugiades i la que estableix llaços de solidaritat amb els pobles oprimits; la que va acudir en massa als col·legis electorals el 9 de novembre de 2014, que ja el 2009 havia organitzat una consulta popular i que l’1 d’octubre anirà a votar, sigui un sí o sigui un no, al referèndum d’autodeterminació; la que fa campanyes per alertar sobre l’afectació que tenen les retallades en el sistema públic de sanitat. Aquesta Vilanova que dóna, que es dóna, generosament, sense esperar recompensa, a part de la satisfacció i del capital social que aporta a la ciutat en forma de xerrades, cursos, concerts, debats, presentacions, exposicions i centenars d’actes, de petit o de gran format, que omplen de contingut i enriqueixen la vida cultural i social. És una Vilanova que ens fa enorgullir perquè és activa i no es conforma, sinó que es vertebra per mantenir segurs els camins escolars, les places per jugar o el paisatge sense ciment.

Aquesta Vilanova dinàmica i transformadora és el motor de la ciutat. Fent un seguiment de la seva acció, es poden detectar les mancances i els actius que tenim, i per això, el que ha de fer el Ple és, bàsicament, escoltar-la. Això significa que, per avançar conjuntament, cal que posem a treballar la institució de l’Ajuntament al servei del seu motor. En lloc d’això, però, el que observem és una desconnexió entre el Govern que mana a l’Ajuntament i la part més activa de Vilanova. Si aquesta és el motor, el Govern és el fre. Hi ha una distància sideral entre allò que passa dins d’aquestes parets i el ritme que batega fora.

El govern sociovergent encarna a la nostra ciutat el pes de la burocràcia que vol mantenir el seu poder a costa de qualsevol cosa. El seu va ser el Pacte de les Poltrones. Aferrar-se al càrrec sense cap projecte és potser l’actitud que millor defineix l’actual Govern: un pacte buit, amagat rere grans paraules que s’ha endut el vent: responsabilitat, estabilitat, governabilitat… El lema de campanya del PSC l’any 2015 fou “La força de Vilanova i la Geltrú”; CIU parlava de “Garantia de bon govern”. I tant que sí, ja diuen que “la virtut que et sols lloar és la que més falta et fa”.

Des de la CUP, hem de reconèixer que ens hem equivocat. Vam dir que el Govern era com una junta gestora. Després vam veure que, de fet, seria més correcte dir que era com una mala junta gestora. Però amb els mesos ens hem adonat que no, que ni de gestionar, no en saben. Tots i cadascun dels conflictes que han anat succeint al llarg del mandat, totes les circumstàncies difícils, han estat mal resoltes o, simplement, irresoltes per part del Govern.

Van haver de retirar el concurs de jardineria perquè hi vam detectar irregularitats, igual que hem vist que el contracte actual de la neteja viària no s’adequa a la llei, tal com el secretari ha confirmat. Parlen de municipalitzacions quan es tracta de posar en plantilla treballadors i treballadores públiques, cosa que ens sembla perfecte; però, quan es tracta de recuperar un servei privatitzat, com és la neteja d’equipaments, llavors prorroguen sense oferir cap alternativa.

Van actuar tard i malament, abans i després de la sentència del soroll, posant en risc la feina de mesos de diferents festivals. Es van posar d’esquena a la coordinadora d’entitats i, quan van veure la reacció en cadena d’entitats i ciutadania, es van fer les víctimes sense oferir un diàleg sincer i obert. Encara esperem rebre alguna informació de l’Ordenança que ho ha de regular.

Estan prolongant indefinidament el nou Pla d’Ordenació Urbanística. Amb l’excusa dels treballs previs, duem ja més de 4 anys sense que se’n concreti res. Al capdavant d’aquesta àrea, hi tenim l’únic càrrec de confiança del Govern, que ve del mandat anterior i que, si no fos per l’oposició, avui seria, també, gerent del Consorci de l’Eixample Nord. En urbanisme, continuen apostant per un model caduc, basat en una projecció irreal de la població. De moment, més que afrontar el problema de l’Eixample Nord, les seves úniques accions han estat expulsar la CUP del Consorci –i evitar que un altre grup, SOM VNG, hi sigui present– i prorrogar el conveni amb l’Incasòl per tal de guanyar temps. Això sí, de tant en tant van fent modificacions puntuals al Pla General per tal d’encabir-hi projectes com un hotel a primera línia de mar o petits pedaços que es fan a mida de necessitats particulars. Mentrestant, arrosseguem altres qüestions que s’eternitzen, com ara les obres de la Plaça del Port, que fa tres anys que ens diuen que són imminents. Potser tots aquests projectes s’enllestiran durant la primavera de 2019, és clar.

Pel que fa a l’anomenat Pla de Xoc contra la Crisi, ja vam exposar al seu dia que era un inventari de propostes que o bé no suposaven més que l’expressió d’un desig sense abocar-hi recursos o bé ja formaven part de les tasques habituals del departament de Serveis Socials. En els dos pressupostos d’aquest mandat, els hem demanat que incrementin els recursos a aquesta àrea i la resposta sempre ha estat que no calia. Tampoc no hem vist cap canvi perceptible en l’organització de la pròpia estructura de l’Ajuntament per adaptar-se a les necessitats de la ciutat, i és així com, vuit anys després d’esclatar la bombolla immobiliària, seguim tenint un departament d’urbanisme com si encara fóssim a l’època del totxo.

La seva gestió de les finances públiques també s’ha caracteritzat per tirar la pilota endavant. L’endeutament municipal és la hipoteca que ens deixen, el seu autèntic llegat. Durant aquests dos anys de mandat, hem hagut de demanar més préstecs per tapar el forat de la tresoreria i, tot i així, com que no n’hi havia prou, han apujat els impostos després d’haver-ne pactat una congelació l’any d’eleccions. Ni tan sols han tingut la valentia d’explicar públicament la pujada de l’IBI, que suposa l’augment més gran des que tenim memòria. La transparència amb què tant s’omplen la boca també s’ha vist que és una paraula al vent. No han mogut un sol dit per informar la ciutadania de l’estat d’execució de les mocions que s’aproven al ple i, al mateix temps, hem descobert com s’assignaven contractes amb factures irregulars al subdirector de l’extint “Diari de Vilanova”, l’únic mitjà en paper de la ciutat, que, per cert, hem tingut en dependències municipals durant dos anys sense haver cobrat ni un sol mes de lloguer.

Només són uns quants exemples de la incapacitat que demostra un Govern en què socialistes i convergents han deixat de costat les seves diferències, no, com diuen ells, per treballar per a la ciutat, sinó perquè de diferències, realment, no n’hi ha. Aquest mandat és una síntesi, un concentrat de les debilitats i dels defectes de tots els governs anteriors i ens mostra, despullada, la veritat sobre quins són els principis i el projecte de ciutat que tenen els dos partits que manen sense interrupció des de l’any 1979.

Diuen que la història es repeteix com una farsa. Doncs bé, els solars buits, els pisos a mig construir i la insistència a urbanitzar Soterrània –l’anomenat Eixample Nord– són la caricatura de l’ambició del tripartit per arribar als 100 mil habitants i convertir Vilanova en una ciutat dormitori metropolitana. El que abans era una obsessió per inaugurar edificis i obra pública, ara és l’afany per vendre i privatitzar l’espai públic, únic recurs del Govern en “promoció econòmica”. La política caciquista ara és política d’Instagram. Si abans prometien equipaments, ara fan plans de màrqueting… i fotos, moltes fotos.

La nostra posició és ben clara. S’ha vist que el Govern és un fre a les ganes de transformació que respira la nostra ciutat, i a la vegada s’ha vist que són incapaços de formular cap projecte, fora de grans paraules que no són més que fum. Tenim un Govern de fireta que frena una ciutat vibrant; un Govern covard, un Govern incapaç d’arriscar-se a fer cap canvi per la por d’equivocar-se. Per aquesta raó, els demanem que no toquin res més. L’oposició ha servit per evitar mals majors, com la venda de la companyia d’aigües al mandat anterior, però no podem continuar barallant-nos per aturar els seus disbarats. Els demanem que, ja que no poden servir per impulsar els canvis que necessita la nostra ciutat, almenys no facin res que sigui irreversible. Poden continuar celebrant fires, si ho volen. La fira del sociovergent, per exemple. Però en allò que és més important, els demanem, si us plau, que no prenguin cap decisió que ens hipotequi el futur. No toquin res. No facin cap concessió, no privatitzin res més.

Des de la CUP, volem prendre el compromís, públicament, d’ajudar a fer que Vilanova tingui el Govern que es mereix. El nostre deure, davant l’esgotament del seu model, és implicar-nos en la conformació d’una alternativa amb un programa concret i definit que posi el focus primer en les necessitats més bàsiques per després transformar la ciutat, d’acord amb les prioritats i els ritmes que decidim col·lectivament, posant al centre de les polítiques municipals la vida dels vilanovins i les vilanovines i no pas els interessos personals de ningú.

 

 
CUP-temes-anteriors